Ramon de Penyafort i el Dret

[SANTIAGO BUENO SALINAS, "Ramon de Penyafort i el Dret", dins Ramon de Penyafort i el Dret català; Quatre-cents anys de la canonització del patró dels advocats de Catalunya (1601-2001); Fundació Jaume I, Nadal de 2000.]

Precedents

La influència a Catalunya del dret canònic, és a dir, el dret de l'església catòlica, ha estat importantíssima fins a temps ben recents, de tal manera que ha contribuït a marcar el dret català amb uns trets característics. Aquest grau d'influència no és estrany, car la nostra terra rebé en profunditat la civilització romana, com a província Tarraconense de l'Imperi Romà, i també molt aviat rebé l'evangelització cristiana. En desaparèixer l'Imperi, segles més tard, l'Església restà com a hereva i continuadora d'aquella cultura.

Fins a la invasió islàmica del segle VIII, l'Església de la província Tarraconense posseïa, en general, les característiques de l'Església hispana. Però en constituir-se la Marca Hispànica, després de la conquesta de Carlemany, els francs posaren les bases històriques de Catalunya, i l'Església catalana es veié igualment orientada vers el nord, sobretot davant del fet que Tarragona va haver de cedir la seva capitalitat a Narbona durant molt de temps.

Aquestes circumstàncies van propiciar que, a Catalunya, el dret canònic europeu s'hi introduís amb força, i que deixés rastres fins i tot en el dret civil. La reforma de l'Església que el papa Gregori VII va iniciar al segle XI, ja donava fruits en el dret català durant la primera meitat del segle XII, amb l'anomenada Collectio canonum caesaraugustana, probablement elaborada pel mestre Renall. A Europa començaren a florir les universitats, en les quals l'estudi del dret romà fou el punt bàsic per a formar els nous juristes; precisament a Bolonya, un professor de qui només coneixem el nom, Gracià, aplicà les tècniques del dret romà al dret canònic en una obra magna, el Decret de Gracià. Des d'aquest moment, el dret comú europeu de l'Edat Mitjana va restar constituït per dues branques íntimament relacionades, el dret romà i el dret canònic, que s'estudiaven conjuntament a les universitats.

A Bolonya els estudis jurídics aconseguiren llur màxima fama, de forma que hi anaven estudiants de tots els indrets, els quals s'agrupaven segons el seu origen. Els catalans eren tan nombrosos que formaren la seva pròpia «nació», i entre aquests destacà en el segle XIII el més gran canonista català: Ramon de Penyafort. Cap altre reialme hispànic de l'època comptà amb un jusista tan important, ni amb un recopilador i legislador de més gran influència en la història del dret a Europa.

Ramon de Penyafort, jurista

Ramon de Penyafort és el millor exemple d'home universal medieval, que uneix la rauxa espiritual amb el seny pràctic tan apreciat pels catalans. Ramon de Penyafort, que es presentava ell mateix com a natione catalanus, contribuí amb la seva activitat social, política i pastoral a l'obra expansiva de Jaume I; també el trobem, així mateix, als concilis provincials, a les eleccions episcopals (on procurava que fossin elegits els candidats més espirituals, més ben preparats i disposats a la reforma de l'Església), i, en general, a qualsevol iniciativa important de la seva època.

Ramon de Penyafort no va poder dedicar un esforç exclusiu al cultiu del dret, car les seves activitats eren molt variades. Per raó de les seves múltiples ocupacions, i també pel seu mateix caràcter, la seva obra fou sobretot pràctica. Havent nascut al Penedès, es traslladà a Barcelona, on fou ordenat prevere i sembla que esdevingué professor de cànons a l'escola catedralícia, i tal vegada fou canonge. traslladat a Bolonya, primer fou alumne de la Universitat, i després professor. hi redactà la Summa iuris o Summa de iure canonico, un petit compendi de dret canònic d'acord amb el Decret de Gracià; la Summa iuris, objectivament, no aporta novetats intel·lectuals, però pretenia ser un manual senzill i pràctic, i per aquesta raó gaudí llavors d'una certa difusió, i encara conserva l'interès.

Com s'ha assenyalat, Ramon de Penyafort no oferia una visió del dret primordialment especulativa, sinó utilitarista, en el millor sentit del concepte: la finalitat o utilitat de les lleis, canòniques o civils, es troba en la recerca de la justícia i de la glòria de Déu. D'un Déu que, per a la tradició cristiana, uneix en el seu ésser dues virtuts aparentment incompatibles: la justícia i la misericòrdia. Sembla com si Ramon de Penyafort s'hi hagués inspirat per a elaborar la seva millor obra doctrinal: la Summa casibus o Summa de panitentia, lloc d'encontre per a juristes, teòlegs i moralistes. En part, aquesta altra Summa provenia de la seva gran experiència com a confessor, però Ramon la construí (entre el 1222 i el 1229) amb saviesa i estructura jurídica, i aconseguí que fins i tot els no juristes hi trobessin la tendresa d'un mestre de l'esperit.

La Summa de paenitentia és una anàlisi jurídica que parteix de contemplar l'administració del sagrament de la penitència com un judici; així, doncs, calia que Ramon de Penyafort tingués en compte totes les circumstàncies sobre la validesa dels actes humans, i les implicacions i derivacions jurídiques de les accions humanes. Contribuí fonamentalment al fet que el dret canònic adoptés teories del delicte i de la pena, així com de les circumstàncies de la seva aplicació, que avui són comunes a tots els ordenaments jurídics occidentals.

A la Summa de paenitentia s'uní anys més tard la Summa de matrimonio (vers 1235-1236); aquí, Ramon de Penyafort aconsegueix per al dret matrimonial allò que havia estat la Summa iuris en els seus anys de professor novell: un manual senzill, a l'abast, que resumeix la ciència de l'època sobre l'aliança matrimonial. Ramon no té aquí per objectiu cercar l'originalitat de pensament: en realitat, és deutor d'una obra anterior que pren per model, la Summa de matrimonio de Tancred, mestre seu a Bolonya, la qual posa al dia d'acord amb la nova legislació canònica.

Altres obres jurídiques menors de Ramon de Penyafort foren algunes Glosses (comentaris) al Decret de Gracià, el recull de Dubitabilia cum responsionibus (respostes a problemes canònics que se li havien plantejat al llarg de la seva vida), les Constitucions de l'Orde dels Predicadors (els dominics, dels quals fou elegit general), una compilació de decretals per a ús del mateix Orde, i diversos dictàmens, cartes i altres escrits. Entre les obres de dubtosa atribució, cal esmentar les Summulae als arbres de parentesc de consanguinitat i d'afinitat, les Glosses a la Compilació antiga IV, la Summa metrica iuris, el Tractatus de vitiis capitalibus, i el recentment trobat Tractatus de dispensationibus.

Han estat atribuïdes a Ramon de Penyafort altres obres, com el tractat De duello et bello, i sobretot el Modus iuste negotiandi in gratiam mercatorum. Aquest darrer devia ser un tractat juridicomoral sobre la licitud dels actes de comerç en l'època en què Catalunya es forjava com a potència mercantil a la Mediterrània, com es desprèn raonablement del títol; però malgrat la insistència d'alguns juristes catalans, no pot ser-ne atribuïda l'autoria a Ramon de Penyafort amb les dades que ofereix la crítica històrica contemporània.

També ténen molt d'interès les idees de Ramon de Penyafort sobre les relacions entre l'Església i el poder civil, i la seva doctrina política, fonamentada en el dret canònic i inspirada en l'Evangeli i el bé comú. Aquestes línies es fan ressò, al final, de la influència d'aquestes idees a Catalunya.

Finalment, tot reconeixent que hi havia personatges més experts en teologia que no pas ell mateix, encarregà a un il·lustre subordinat, sant Tomàs d'Aquino, la Summa contra gentiles, amb la finalitat pràctica d'arribar fins i tot als no cristians.

Ramon de Penyafort, compilador de les Decretals

La seva obra principal com a jurista, aquella que li ha atorgat el més gran renom entre els canonistes, no va a nom seu: es tracta de la gran col·lecció del dret canònic medieval promulgada pel papa Gregori IX el 5 de setembre de 1234 amb la butlla Rex pacificus, anomenada Liber extra o, senzillament, Decretals de Gregori IX. Ramon de Penyafort, gràcies a la seva fama com a jurista i professor a Bolonya, i també perquè era considerat un home assenyat i de grans virtuts, rebé del papa l'encàrrec d'elaborar aquesta immensa col·lecció legislativa. Es tracta de la més gran col·lecció canònica oficial, alhora antiga i nova. En efecte, Ramon hi recollí el dret antic, que la Concordia discordantium canonum (o decret) de Gracià havia elaborat àmpliament un segle abans, i hi adjuntà una sàvia selecció de la legislació nova: l'elaborada pels importants Concilis Lateranenses III (1179) i IV (1215), i les noves decretals de papes tan reconeguts com Alexandre III o Innocenci III. Ramon de Penyafort va ordenar tota aquesta legislació canònica, la va refondre amb mètode crític modern, l'adaptà a les noves circumstàncies (sobretot degudes als avenços aconseguits amb la recepció del dret romà), la modificà allà on li semblà necessari, i hi afegí nous textos on calia. Ramon actuava amb l'autoritat legislativa que el mateix papa donaria al fruit del seu treball; comptant amb això, es va moure lliurement.

Procurà corregir el Decret de Gracià en aquells llocs on aquest no havia estat prou lúcid per a destriar els textos apòcrifs; adoptà la sistemàtica en cinc llibres avançada poc abans pel canonista Bernat de Pavia (Liber I: De Eclesia et ecclesiastica potestate; Liber II: De iudiciis; Liber III: De clericis; Liber IV: De matrimonio; Liber V: De delictis i poenis); retallà els textos de les antigues decretals allà on li semblaven redundants, innecessaris, confusos, contradictoris amb altres textos, o contraris a la finalitat perseguida per Gregori IX (però tingué la prudència d'assenyalar amb les paraules et infra aquells fragments retallats, o partes decisae, que quedaren fora de la promulgació del papa), i redactà noves decretals sota el nom del mateix Gregori IX. El resultat final donà la xifra de més de dos mil textos canònics.

Els textos que Ramon de Penyafort recollí eren sobretot cànons i decretals. Els cànons eren les lleis promulgades pels concilis (les assamblees dels bisbes cristians), des de temps antiquíssims, i que donaren nom al mateix dret de l'Església. Les decretals, en canvi, eren les respostes que els papes remetien per carta per a resoldre les qüestions que els eren proposades per bisbes, sacerdots, abats o monjos, o per qualsevol fidel que acudia a la saviesa dels pontífexs esperant rebre una solució justa i raonable, inspirada en l'Evangeli. Tradicionalment, era considerada la més antiga d'aquestes decretals l'adreçada pel papa Sirici al bisbe de Tarragona Eumeri, l'any 384; actualment, però tenim notícies d'altres decretals anteriors.

La col·lecció de Decretals de Gregori IX constitueix el cos legislatiu més important de tota l'Edat Mitjana, i constituí el cim del saber jurídic de la seva època, ja que no tracta exclusivament d'assumptes eclesiàstics, sinó que comprèn també d'altres matèries jurídiques. Juntament amb el Corpus Iuris Civilis arribà a constituir un dret comú que unificava l'experiència jurídica de l'Europa occidental. Es va estendre per tot Europa ràpidament, fins al punt que encara avui és el manuscrit europeu més abundant després de la Bíblia.

A més, la col·lecció generada per Sant Ramon donà lloc a l'enorme obra dels decretalistes, els comentaristes de les decretals. Ell mateix no comentà com a autor privat la col·lecció que havia elaborat per al papa, però molts altres noms il·lustres seguiren el seu camí: papes de renom jurídic, com Innocenci IV (Sinibald Fieschi) o Benet XIV (Pròsper Lambertini); els cardenals Enric de Susa, Jofre de Trani o Francesc Zabarella; els insignes juristes Joan d'Andrea, Baldo d'Ubaldi, l'abat Panormità (Nicolau de Tudeschis), i, més endavant, Fagnani, Lancelotti, el cardenal de Luca, Pirhing, Reiffenstuel, Schmalzgrueber, Wernz, etc. Els estudiosos que han investigat l'obra de Ramon de Penyafort són molt nombrosos i de gran qualitat; encara avui és imprescindible acudir a les Decretals de Gregori IX per a qualsevol investigador del dret canònic, del dret civil, del det penal o del dret processal.

Vigència de l'obra de Ramon de Penyafort

La influència de Ramon de Penyafort en el dret europeu, tant continental com anglosaxó, es pot comparar a la de Justinià per al dret romà; però la col·lecció de les Decretals de Gregori IX, tot continuant la rica i antiga tradició romana, la posava al dia, i feia més propera i pràctica l'aplicació d'un dels més grans llegats de la cultura occidental a la humanitat: el cultiu del dret al servei de la justícia, amorosit, enaltit i espiritualitzat pels ideals evangèlics. Com que l'obra de Ramon de Penyafort va ser duta a terme tres-cents anys abans de la reforma protestant, fins i tot els països que la seguiren, malgrat separar-se formalment de l'Església catòlica al segle XVI, ja havien estat influïts i modelats pel dret canònic.

Les Decretals de Gregori IX, integrades com a part principal del Corpus Iuris Canonici, foren vigents a l'Església catòlica fins l'any 1918, quan es promulgà el primer Codi de dret canònic; encara l'actual Codi de 1983 ha conservat la referència obligada a la compilació de Ramon de Penyafort en allò que el dret actual reprodueixi el clàssic (cànon 6, § 2).

Però si a algun país europeu el dret canònic influí com a cap altre el seu ordenament jurídic i la vivència popular del dret, aquest fou Catalunya. La tradició jurídica catalana, de la qual parla l'article 1 de la vigent Compilació de dret civil català, ha estat bastida principalment pel dret canònic medieval, i pel dret romà.

Ja en temps del mateix Ramon de Penyafort era notable la influència a Catalunya dels estudis jurídics renovats que es difonien principalment des de la Universitat de Bolonya. Aquells advocats i juristes catalans que havien tingut l'oportunitat d'estudiar a Itàlia tornaven al país disposats a aplicar la ciència jurídica romanocanònica. A través dels formularis notarials, el poble entrà en coneixement d'aquell nou dret, que es deixà sentir en tots els àmbits, fins al punt que les classes que es consideraren perjudicades per les noves idees (fonamentalment, la noblesa i una certa part de la burgesia) s'adreçaren al rei Jaume I per tal que aturés l'entrada del nou dret, amb l'excusa de conservar el dret propi: en definitiva, el dret dels privilegis feudals i mercantils. La pressió fou tan forta que Jaume I cedí, i prohibí la citació de lleis romanocanòniques en els judicis per una llei de Corts de 1251. Tot fou inútil, car el dret canònic i el dret romà seguiren aplicant-se. Així, les Corts de Cervera de 1351 manaren que els jutges i advocats estudiessin dret canònic i det romà abans d'exercir, i Pere III va haver de recordar el 1380 que les constitucions catalanes tenien prioritat respecte al dret comú romanocanònic. A partir del segle XV, era doctrina comuna que s'havien d'aplicar les decretals i el dret romà en defecte dels usatges i les constitucions catalanes, i així ho reconegueren en diverses ocasions les corts. Finalment, les Corts de barcelona de 1599, sota Felip II, establiren la prelació definitiva de les fonts jurídiques per a tot el Principat, el Rosselló i la Cerdanya: el dret canònic, seguit del dret romà, com a primera font supletòria d'un dret propi català no gaire extens. A més, l'ordenament català tancava el seu sistema amb l'últim recurs a l'equitat i la bona raó: el concepte d'equitat havia estat elaborat pels canonistes medievals com aquella actuació que aplicava la justícia tot amorosint-la amb el precepte evangèlic de la misericòridia. Molts segles més tard, un cop perdut el poder legislatiu propi a causa del Decret de Nova Planta de 1716, els advocats i juristes catalans defensaren aferrissadament, al començament del segle XIX, la vigència del dret canònic com a element diferenciador de la identitat jurídica catalana, contra el centralisme espanyol que intentava suplantar la vigència a Catalunya del dret romanocanònic a favor del dret castellà de la Novíssima recopilación.

La influència del dret canònic i de l'obra de Ramon de Penyafort a la Corona d'Aragó, però, no es limitava al dret civil entre particulars (el dret privat). Durant el segle XIII, en temps de Jaume I, el dret romà i el dret canònic aportaren principis diversos a la formació política dels nous estats. En efecte, els reis aprofitaren la recepció del dret romà per a fonamentar el seu govern prenent com a model les fortes institucions imperials romanes, ja que aquestes aportaven valuoses eines ideològiques en la lluita dels monarques contra els estaments medievals (els nobles i els eclesiàstics); en aquest sentit, els reis de la Corona d'Aragó, com els de Castella, intentaren d'imposar a la política la regla romana quod principi placuit ("allò que plagui al príncep") per tal d'aconseguir la constitució d'un estat monàrquic personalista i absolut. Contra aquest principi, els diversos territoris catalanoaragonesos es mantingueren fermament fidels al principi canònic quod omnes tangit, ab omnibus approbari debet ("allò que afecta a tots, per tots ha de ser aprovat", Regula Iuris del Liber Sextum de Bonifaci VIII), que els assegurava el dret al pluralisme i a la diferència en una unió de tipus federal.

Per causa d'aquesta resistència dels seus diversos territoris, que tenien orígens polítics i costums diferenciats, els reis catalanoaragonesos no aconseguiren crear un estat modern fort, autoritari i centralitzat, com sí que van fer els castellans. En bona part per aquesta raó, Castella, constituïda en poder absolut al segle XV, capitalitzà la unificació espanyola, però sota els criteris d'uniformitat, centralisme i absolutisme, que tradicionalment ha intentat traslladar als antics reialmes de la Corona d'Aragó. Les radicals diferències sobre la idea d'Espanya que encara presenten avui la concepció castellana i la catalana, doncs, troben les seves últimes arrels en el dret romà i en el dret canònic, respectivament. Així, el dret canònic que Ramon de Penyafort col·laborà a aplicar a Catalunya s'implantà profundament en l'estructura política dels territoris de la Corona d'Aragó.